La incontinència en nens i nenes és freqüent durant el període infantil. No obstant això, arribat un cert punt és important diferenciar el que és una etapa evolutiva del desenvolupament amb el que pot arribar a ser un trastorn. La importància de diferenciar l’etapa evolutiva del trastorn recau en la mena de tractament i l’ajuda cap al petit.
Què són els trastorns de l’eliminació?
Consisteixen en la incapacitat per part del nen o nena de controlar de manera voluntària l’emissió d’orina o femta en el temps en el qual es considera que ja l’hauria d’haver adquirit. En el cas de la incontinència urinària es denomina enuresi, en el cas de la femta es denomina encopresi. En una gran majoria de casos no es troba la causa exacta del trastorn. Pot donar-se de forma aïllada, és a dir, problemes per a controlar el pipí o la caca per separat o, de forma combinada.
En les fites de desenvolupament normatiu la majoria de nens i nenes aprenen a controlar el pipí entre els 2 i els 4 anys i la caca potser pot trigar una mica més, entre els 4 i 5 anys. És cert que cada nen i nena té un ritme de desenvolupament diferent, però aquest entres edats la majoria aconsegueixen aquesta fita, després de passar per un període d’entrenament en el qual es donen fuites ocasionals.
Criteris per a establir la presència de enuresi
- Emissió repetida d’orina durant el dia o la nit de manera involuntària
- Almenys dues vegades a la setmana durant un mínim de tres mesos
- En nens d’almenys 4-5 anys
Criteris per a establir la presència de encopresi
- Quan la incontinència es dóna a partir dels 4-5 anys
- Quan la incontinència es dóna almenys una vegada al mes durant mínim 3 mesos.
Tractament per a la enuresi
Si es tracta únicament de enuresi nocturna, habitualment la tracta el pediatre referent. En el cas que la enuresi sigui també diürna o de la presència de encopresi el tracten professionals de salut mental (psicòlegs habitualment). En el tractament sempre han d’estar implicats tant el nen o nena com els pares. Ha de descartar-se la presència d’altres malalties fisiològiques.
El primer pas sempre recau a reduir els sentiments de culpabilitat, l’ansietat associada al trastorn i les tensions presents en la família. Així, és important que el nen nena sàpiguen que hi ha altres companys que tenen el mateix problema i que té solució. Cal deixar clar que, per a poder solucionar el problema, el nen haurà d’esforçar-se, res és fàcil, però cal recalcar que entre tots es pot aconseguir.
Es recomana evitar l’ús de bolquers. Únicament es protegirà el matalàs. El tractament més àmpliament utilitzat és el conductual. Així s’organitzen una sèrie de premis i recompenses els dies que el nen o nena no mulla el llit i s’intenta condicionar-lo a aquestes experiències. A més, també es recomana evitar els càstigs en els dies o nits en els quals al nen se li escapa. Pot acompanyar-se-li al bany perquè faci les seves necessitats de manera habitual per a aconseguir la incontinència. Resulta imprescindible comprendre que la resposta al tractament no es dóna de la nit al dia si no que es necessita temps per a observar els resultats.
Tractament per a la encopresi
Per al tractament de la encopresi resulta fonamental realitzar una adequada avaluació del cas, buscar els possibles factors que estan contribuint a la situació i valorar altres patologies mèdiques.
Una vegada establert el tipus de encopresi es recomana:
- Psicoeducaciósobre la situació que estan vivint i sobre el problema (tant al nen o nena com als pares).
- Prevenció de l’acumulació de femta. En moltes ocasions els nens s’aguanten tant la cacaque d’aquí vénen els problemes.
- Instaurar un hàbit de defecacióen el nen. De manera freqüent acompanyar al nen al bany per a evitar la incontinència.
Parlem d’aquests tres punts en general perquè el tractament sempre s’ha d’adequar a les necessitats del nen nena i la seva família. Així, no podem indicar un tractament específic perquè aquest variarà en cada cas.
