Amb freqüència els nens més petits solen manifestar plors i rebequeries quan se senten enfadats. Aquest tipus de conductes solen anar desapareixent amb el temps, amb la maduresa i amb l’aprenentatge que el nen treu d’aquest tipus de situacions. No obstant això, existeixen casos en els quals el comportament desafiador no solament no cessa, sinó que a més s’incrementa amb el temps. Què podem fer davant aquesta situació?
El comportament desafiant
Resulta important no confondre la conducta desafiadora dels nens amb el simple fet que no obeeixin. La diferència entre ambdues conductes està en la causa d’aquesta. D’una banda, sovint hi ha nens als quals els costa obeir però ho fan per cansament, falta de motivació, prefereixen fer una altra cosa, etc. D’altra banda, trobem a nens que desobeeixen però que ho fan amb l’objectiu de provocar als pares i desafiar-los.
Als nens desafiadors, generalment, els costa complir les normes, acatar regles i seguir instruccions. Quan se’ls demana alguna cosa aquests nens solen negar-se o fins i tot fer el contrari del que se’ls diu. Sovint manifesten dificultats per tolerar la frustració i sempre volen acabar fent el que desitgen. Així mateix, solen sentir-se molt còmodes davant situacions de conflicte i en moltes ocasions les busquen. Quan aquests nens són petits solen manifestar plors, enrabiades, rebequeries i crits en nivells d’intensitat exagerats.
Causes de la conducta desafiadora
No existeix un únic origen del comportament desafiador, si no que generalment són vàries les causes que el provoquen.
D’una banda, hi ha certs trets pertanyents a la personalitat del nen que poden afavorir l’aparició de conductes disruptives. Existeixen nens amb temperaments difícils i amb una personalitat i un caràcter molt marcats. Aquests trets són hereditaris i vénen donats des del naixement del nen.
D’altra banda, trobem que determinats estils educatius parentals poden fomentar actuacions provocadores. Amb freqüència, els pares que apliquen un estil educatiu parental molt permissiu solen tenir fills amb problemes de conducta. A aquests pares els costa posar límits, fer complir les regles i presenten dificultats per manejar el desafiament dels nens.
Un aspecte a tenir en compte és que resulta imprescindible descartar qualsevol tipus de trastorn psicològic en el nen. Existeixen nombrosos trastorns en els quals els nens manifesten conductes problemàtiques i la causa no és el desafiament, això pot ocórrer en el cas del trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), la depressió o el trastorn de l’espectre autista (TEA) entre uns altres.
Què es pot fer sobre aquest tema?
Els comportaments disruptius, desobedients i desafiadors dels nens freqüentment saturen i enutgen als pares que acaben sense saber què fer sobre aquest tema. Aquí comentem alguns consells que poden ser-los útils davant aquest tipus de situacions:
- Evitar els crits. En moltes ocasions, si els nens no obeeixen els pares tendeixen a pujar el to de veu i anar-lo incrementant a mesura que el nen no acata les ordres. En conseqüència, els pares acaben xisclant i aquesta situació no condueix a res. Tenir present que els crits no beneficien a ningú.
- Armar-se de paciència. És comprensible que si els nens no obeeixen i a sobre desafien els pares es posin nerviosos i perdin els estreps. Això no ha d’ocórrer, els pares han d’armar-se de paciència i actuar amb tranquil·litat. En aquest sentit, els pares han d’aprendre a autocontrolar-se per poder donar les explicacions pertinents al nen i poder solucionar la situació conflictiva.
- Adéu a les lluites de poder. Evitar costi el que costi les lluites de poder. Els nens desafiadors manifesten conductes provocadores per acaparar l’autoritat, per demostrar als pares que ell o ella està per sobre d’ells. Per aquest motiu, el nen mai ha d’obtenir el control de la situació. Cal fer-li entendre que ha d’obeir i que sinó s’aplicaran unes conseqüències determinades que haurà d’acatar.
- Evitar l’agressivitat. Els pares han de mantenir el control i no manifestar conductes violentes ja que sinó és probable que el nen les repeteixi en el futur. A més, l’agressivitat solament fomenta la mala relació i la desestabilització de l’estructura familiar.
- Virtuts del nen. Quan el nen es mostra desafiador amb freqüència els pares solen acabar cansats tant mental com físicament. Per això, en moltes ocasions acaben veient únicament els aspectes negatius dels seus fills. Aquests pares han de parar a pensar-se en totes les virtuts que també posseeix el seu fill per fomentar-les i reforçar-les.
Usualment, els nens passen per l’època de les rebequeries i les conductes desafiadores per més tard deixar-la enrere. No obstant això, en ocasions aquesta conducta es manté en excés o presenta uns nivells d’intensitat desorbitats. En aquests casos, els pares haurien d’acudir a un especialista ja que si no se soluciona és probable que s’acabi transformant en un trastorn de conducta o en un trastorn negativista desafiador en un futur.
