Dins del món de la psicologia i concretament pel que fa als diagnòstics, existeixen dos grans corrents o orientacions. La primera d’elles defensa que fer un diagnòstic significa implementar una etiqueta a aquesta persona per a tota la vida. Així, aquest col·lectiu defensa que solament en casos d’extrema importància i severitat ha de ser diagnosticada una persona i aquest diagnòstic no és per a tota la vida.
Les persones pertanyents a la segona perspectiva opinen que realitzar un diagnòstic sempre és útil per prendre consciència del problema i per prendre mesures sobre aquest tema. A més, igual que en la primera perspectiva, aquests també defensen que els diagnòstics no són per a tota la vida, sinó que la persona ha de ser avaluada cada cert temps.
D’aquesta manera, la major diferència entre els psicòlegs de tots dos grups recau que mentre els primers únicament diagnostiquen allò més sever, en el segon creuen que la millor manera d’ajudar al pacient és proporcionant-li un diagnòstic amb el problema que comporta (el sobrediagnòstic).
Des de Apsis no ens posicionem a favor de cap dels dos corrents si no que el que fem és posicionar-nos enmig d’elles. El diagnòstic d’un pacient resulta imprescindible en alguns casos per orientar i planificar el tractament, anticipar necessitats del pacient i donar pautes sobre les dificultats que poden sorgir. No obstant això, resulta imprescindible ser conscient que el diagnòstic ha de fer-se una vegada feta una avaluació psicològica o neuropsicològica en la qual s’explorin i es detallin les dificultats de la persona. Aquesta avaluació haurà de tenir en compte les diferents àrees de la persona (social, laboral, familiar, etc.). A més, ha de valorar-se també l’edat en la qual es troba el pacient ja que per exemple, amb nens molt petits existeix l’opció d’esperar uns anys per veure com evolucionen les seves dificultats i veure també si el desenvolupament evolutiu li afavoreix.
Un altre aspecte de summa importància és que el diagnòstic és per a tota la vida en casos molt concrets. Generalment, la qual cosa recomanem és realitzar una avaluació cada cert temps per determinar si les dificultats segueixen presents, han desaparegut o si han sorgit noves necessitats.
En moltes ocasions establir una etiqueta diagnòstica i comunicar-la als pares pot causar un gran alleujament a aquests. Ja que habitualment, els pares ja són conscients de les dificultats del seu fill i l’existència del diagnostico els ajuda a comprendre-ho millor. Així, generalment als pares els resulta xocant que al seu fill li diagnostiquin, però a la llarga resulta favorable tant per a ells, com per al nen i la resta de persones que ho envolten ja que el col·legi haurà d’estar informat sobre la seva situació i així podrà adaptar-se a les seves necessitats.
Realitzar un diagnòstic, com hem comentat fins ara, pot resultar molt útil i beneficiós. cal destacar que en cas contrari, és a dir, davant un incorrecte diagnòstic les conseqüències són altament perjudicials, tant per al pacient com para la seva família.