Des de sempre, els trastorns mentals han estat vists per la societat com una cosa maligna i estrany, tractant de boig a qualsevol que acudeix a un psicòleg. D’aquesta manera, encara que ha anat passant el temps la psicologia i la psiquiatria són disciplines estigmatitzades per la població. Així mateix, cal destacar que la desinformació i la ignorància per part de la població sobre els trastorns mentals contribueixen a aquesta constant connotació negativa cap a la psicologia.
De fet, la societat ha assenyalat i repudiat als pacients psicològics/psiquiàtrics des de fa molts anys. Els antigament anomenats manicomis eren una forma aïllar i contenir als malalts mentals. Per a que així, la resta de les persones considerades “normals” poguessin viure tranquil·les a les ciutats.
En l’actualitat les coses han canviat bastant, des dels col·legis per exemple, on es fomenta una escola inclusiva, és a dir, que inclogui a nens de totes les característiques. No obstant això, la gent habitualment vol estar allunyada dels trastorns mentals i no vol saber res. Hi ha una espècie de por, ignorància o una mescla de totes dues en la societat que provoca que la gent no vulgui relacionar-se amb gent que acudeix al psicòleg o al psiquiatre.
Mirant amb perspectiva, què passa si al meu fill li diagnostiquen una malaltia mental?, què faig?, Quin pronòstic té?, es curarà?, Com ho acceptaré jo, que sempre m’he mantingut al marge de tot el que té a veure amb psicòlegs i psiquiatres? Aquestes i moltes més són les preguntes que se solen formular els pares que reben els pares sobre els seus fills amb un diagnostico psicològic o psiquiàtric. La nostra experiència ens diu que aquest tipus de diagnòstics són els més difícils d’acceptar. Tant si es tracta d’un problema més o menys lleu, com per exemple presentar simptomatologia depressiva, com si es tracta d’un diagnòstic de major magnitud com per exemple de Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) els pares tenen grans dificultats a acceptar-ho.
Fases en l’acceptació d’un diagnòstic
Des que els pares reben el diagnòstic d’un dels seus fills se succeeixen una sèrie de fases que solen ser molt semblants per a totes les persones. A més, les fases en l’acceptació d’un diagnòstic són molt similars a les fases d’un duel, perquè en certa manera cal fer un duel de com esperaven els pares que el fill anava a ser per a acceptar com és realment.
Fase 1. No m’ho crec.
La primera reacció davant el diagnòstic és de no creure-l’hi, de tenir por sobre el desconegut. Davant aquesta por, les persones solen negar la realitat. Aquesta negació suposa un mecanisme de defensa per a cadascun dels pares que es pregunten si serà veritat i en moltes ocasions demanen una segona opinió pel difícil que se’ls fa l’acceptació.
Durant aquesta etapa els pares solen no voler parlar del tema ni saber res. A més, a vegades quan parlen del problema minimitzen les dificultats del fill i el tracten com si fos una cosa passatgera.
Fase 2. Per què em passa això a mi?
Una vegada es deixa la negació del diagnòstic a un costat els pares solen preguntar-se per què els ha passat això a ells, que culpa tenen o quins han estat els desencadenants per a arribar fins a aquesta situació.
Aquesta etapa sol estar caracteritzada per la presència de sentiments de ràbia i enuig cap a tothom. Segurament també es busquen culpables de la situació: la parella, el professional per no haver fet el diagnòstic abans, antecedents familiars, als germans…
Fase 3. Sentiments de tristesa i culpabilitat
Una vegada la ràbia i l’enuig passen i la persona està més relaxada aflora un sentiment de tristesa. Als pares els fa pena la situació en la qual es troben i pateixen pel seu fill. Els fa pena les dificultats que presenta i tenen moltes preocupacions sobre com serà el pronòstic.
Durant aquesta etapa que és la primera en la qual els pares comencen a estar més tranquils, a vegades tenen sentiments de culpabilitat, com si ells fossin els responsables del que els succeeix al seu fill. D’aquesta manera, a vegades repassen tot el que han fet i busquen una justificació de la situació actual. Per exemple, “igual no li he educat de la forma correcta i per això ha ocorregut això” o “segur que si li hagués proporcionat una dieta alimentària diferent això no hauria ocorregut”. Aquest tipus de pensaments és habitual tenir-los però resulta imprescindible a poc a poc anar-los deixant a un costat i no donar-los importància.
Si la tristesa dels pares és molt intensa durant el dia i dura molts dies seguits pot ocórrer que entrin en una fase de simptomatologia depressiva intensa. En els casos en els quals no remeti per ells mateixos es recomana acudir a un professional.
Fase 4. Agafar les rendes de la situació
Aquesta fase se centra en una actitud proactiva dels pares a buscar solucions. D’aquesta manera, comencen a interessar-se pel diagnòstic del seu fill, s’informen i es familiaritzen i busquen tractaments a seguir. Així, en certa manera els pares surten del forat en el qual es trobaven, a poc a poc la vida torna a la normalitat i es busquen solucions o coses per a millorar la situació en la qual estaven. Així, l’equilibri familiar torna i tothom es calma.
Per què costa l’acceptació?
L’acceptació costa principalment perquè els pares no solen esperar-ho i tan si més no imaginar-ho. Quan tens a un fill l’acceptes com a tal i alhora acceptes totes les seves rareses, manies, manera de ser, etc. D’aquesta manera, en acceptar-ho els pares també ho accepten com si fos una cosa normal, com si el seu comportament o estat anímic fos l’habitual de tots els nens.
Durant anys els pares formen aquesta idea de tenir un nen bo i “normal” i quan s’explica un diagnòstic psicològic o psiquiàtric aquesta normalitat s’esvaeix, s’esfuma. Tot el que havien considerat normal ara és patològic i aquest gir tan inesperat dels esdeveniments, aquesta sorpresa que ve sense esperar-la, com es pot acceptar?
Consells a l’hora d’acceptar un diagnòstic psicològic o psiquiàtric
- TEMPS. Sí, ho posem en majúscules perquè és una de les coses més necessàries i importants. Els primers dies després de la notícia són estressants perquè és una cosa impactant, la majoria de gent sol estar en estat de xoc diversos dies.
- El teu fill continua sent el mateix. Et diguin el que et diguin el teu fill no ha canviat. El teu fill abans del diagnòstic és el mateix que el de després de conèixer-lo. Els professionals únicament li han implementat una etiqueta diagnòstica per a millorar la coordinació entre professionals i que tothom sàpiga quines característiques té. El diagnòstic no pretén més que ajudar al teu fill fent que la gent de la seva al voltant tingui coneixement sobre com és i que així puguin ajudar-ho de la millor manera.
- Ningú coneix millor al teu fill que tu. Encara que els professionals t’hagin donat una nova informació sobre el teu fill ningú el coneix millor que tu. A més, és possible que tot el que et diguin els psicòlegs o psiquiatres no sigui res nou per a tu ja que pots haver-ho observat amb anterioritat. Potser no li donaves massa importància a aquests aspectes però la teva assegurança que coneixes a fons la manera de ser del teu fill, i això no és res nou.
Quan existeix una negació perjudicial del diagnòstic
A vegades pot ocórrer que encara que els pares coneixen el diagnòstic del seu fill el neguen o tenen poca consciència del seu dèficit. Quan ocorre això? Quan es minimitzen les dificultats del nen o nena de manera permanent ,quan s’intenta que es comporti igual que els altres nens o quan els pares es comporten com si no hi hagués cap problema. Tal com s’ha comentat abans el diagnòstic costa d’acceptar i cadascun viu el seu procés personal i triga una quantitat de temps a fer-ho. No obstant això, cal posar-se un temps límit. No poden anar passant els anys i que els pares segueixin sense creure-li-ho. En aquests casos la parella (mare o pare del nen o nena) si té més consciència de les dificultats pot ajudar en el procés d’acceptació.
D’altra banda, també pot ocórrer que els pares tinguin dificultat a gestionar les dificultats del nen. Pot ser que manquin d’eines necessàries per a reconduir-ho. En aquests casos el que recomanem és que parlin amb un professional perquè els proporcioni pautes i eines per a aconseguir-lo.
