El tractament psicològic dels trastorns del comportament es basa en les estratègies cognitives i conductuals.
Les tècniques conductuals s’han mostrat útils i de relativament fàcil aplicació. La seva eficàcia és major en els escolars que en els adolescents i quan els problemes en el comportament estan començant. Així, es podria dir que són estratègies amb un component d’intervenció i amb un component preventiu.
Els encarregats d’aplicar les tècniques conductuals són els tutors (familiars o els qui tinguin la seva tutela), o professors (a diferència de les estratègies cognitives que realitzen els terapeutes sobre el nen). Per això s’ha d’entrenar als tutors en la identificació dels problemes que van apareixent i en la idoneïtat d’aplicar cada tècnica.
L’objectiu final d’aquesta teràpia és modificar la conducta. Abans de començar l’exposició sobre les tècniques d’intervenció, cal esmentar una sèrie de recomanacions generals:
- Les tècniques conductuals o tècniques de modificació de la conducta s’han d’aplicar de manera contínua. No es poden establir descansos (per exemple, els caps de setmana) ja que suposen una reculada en els assoliments.
- És necessari una minuciosa coordinació sobre les pautes utilitzades per aplicar-les en tots els entorns (col·legi, casa, casa dels avis, etc.). De gens serveix que s’apliqui una tècnica en un lloc i no en un altre, per la qual cosa tots els implicats han d’estar informats.
- No existeixen programes d’intervenció universals. Cal avaluar els problemes del nen de manera individual, prioritzant les actuacions sobre aquells problemes més importants. Programes iguals aplicats sobre nens amb símptomes similars poden produir efectes contraris, per la qual cosa cal reavaluarde manera periòdica l’efectivitat de la intervenció.
- Cal tenir en compte que estem realitzant un aprenentatge, no un càstig. La disciplina no està renyida amb l’afecte, la qual cosa ha de ser explicat i entès per totes les persones involucrades en el procés educatiu.
Abans de començar amb les estratègies conductuals, s’ha d’establir un registre de conductes de la manera que es prefereixi (que els pares portin escrit en una fulla els problemes que apareixen al llarg del dia, que el professor escrigui en l’agenda escolar les conductes disruptives, etc.). En aquest registre, s’ha d’especificar:
- Les característiques de la conducta anòmala i totes les seves particularitats importants.
- La intensitat dels símptomes.
- La seva consistència (si es produeixen independentment de factors externs o es mantenen fem el que fem).
- La freqüència.
- L’expressió dels símptomes en relació amb l’entorn. En què situacions empitjoren o milloren.
- L’evolució al llarg del temps (com han estat en els últims mesos, anys, etc.).
Encara que existeixen moltes tècniques conductuals, algunes de les més importants són les següents:
- Tècniques de conducta dirigides a eliminar problemes en el comportament:
- Correcció verbal i física: Perquè la correcció verbal sigui efectiva, s’ha de procurar un estil comunicatiu en els pares i els educadors basat en el llenguatge propositiu, això és, evitant les frases amb negacions. Per exemple, en lloc de dir “no li peguis al teu germà”, dir “tracta bé al teu germà”. Això permet guardar el “no” per als moments especialment disruptius. Quan es produeix aquest moment, se li dóna al nen la instrucció amb un “no” anteposat, amb un to de veu ferma i enèrgic. Per exemple, quan el comportament sobrepassa una baralla normal entre germans, es pot dir: “No! Quiet!”. A la correcció verbal se li pot acompanyar una correcció física. Consisteix a utilitzar certa força per eliminar la conducta, sense danyar ni causar dolor al nen. Per exemple, en el cas anterior, alhora que diem “No. Quiet!”, hem d’utilitzar nostra major força física per interposar-nos entre els nens que barallen, separant-los amb fermesa però sense agredir-los.
- Extinció: Es basa a ignorar les conductes inadequades que manifesti el nen. Per exemple: La família acudeix a un supermercat i el nen interromp constantment demanant llaminadures. La resposta reflecteix dels seus pares és fer callar al nen. Aquest s’enfada i augmenta la intromissió, i així successivament fins que esclata el conflicte, amb una gran rebequeria. Una alternativa consisteix a ignorar la primera irrupció. Els pares han de continuar comprant i parlant entre ells amb el mateix to de veu i sense mirar cap al nen. En les primeres ocasions en què es practica aquesta tècnica, el nen augmenta la intensitat de la intromissió, ja que entén que ara no se li fa cas quan abans es convertia al centre d’atenció. Aquest efecte es denomina “esclat d’extinció”. A poc a poc, si els pares continuen ignorant el mal comportament del nen, les demandes, els crits i els plors del nen van disminuint, a causa que no troba resposta a les seves peticions. És important no cedir quan el nen augmenta la intensitat d’intromissió. Si se cedeix en aquest punt se li pot transmetre que la resposta dels pares apareix quan la seva irrupció es realitza amb més ímpetu (quan crit no em fan cas, però quan crit més fort i ploro, sí). L’extinció s’utilitza, sobretot, quan hi ha conductes desafiamentabans i oposicionistes moderats (no s’ha d’ignorar qualsevol mínima alteració, ni a tot moment perquè el nen pot arribar a pensar que els seus pares no li volen o que mai li fan cas).
- Tècniques de conducta dirigides a augmentar els comportaments positius:
- Tècniques de reforçament: Els nens amb problemes de comportament s’acostumen amb facilitat als càstigs. Per això, arriben a ser ineficaços. Convé recordar que el mal comportament del nen no és voluntari en la majoria de les ocasions, sinó que es tracta d’una incapacitat per controlar els seus impulsos. En contraposició, resulta eficaç el reforçament positiu. Consisteix a transmetre lloances i afalacs al que el nen fa bé o fins i tot dins de “la normalitat”. Per exemple, si una tarda el nen no li pega al seu germà, quan ho venia fent diàriament en l’últim mes, se li ha de dir: “Molt bé, campió, has estat tota la tarda jugant amb el teu germà sense discussions i no li has pegat ni una vegada. Veus com pots aconseguir-ho? ”. En ocasions, es poden afegir petits premis tangibles com una joguina de poc valor o una tarda al cinema. Les lloances dels pares i professors són els premis més eficaços per millorar el comportament. Més que les joguines o altres premis. Resulta molt eficaç proporcionar el reforç de forma immediata perquè així el nen podrà associar la recompensa a la bona conducta que està realitzant. A més, pot ser que si s’ajorna la recompensa a un altre moment posterior s’estimuli una altra conducta no desitjada.
- La cadira de pensar: Aquesta tècnica també es denomina temps fora. La tècnica consisteix, principalment en què si el nen no obeeix una ordre o una instrucció haurà de romandre un temps determinat en una cadira assegut o solament en una habitació. L’objectiu és que el nen manqui d’estimulació i arribi a avorrir-se (perquè així decideixi la propera vegada realitzar l’ordre que se li ha donat). L’habitació no ha de tenir ni joguines ni televisió ja que sinó el nen es distrauria amb aquests i la tècnica perdria la seva eficàcia.
En nens petits que són incapaços de romandre en una cadira resulta molt útil agafar-los de la mà i obligar-los al fet que es mantinguin així durant un temps determinat. L’estar lligats a la mà del cuidador (sobretot si són nens amb energia i moguts) els posarà nerviosos i s’avorriran de seguida. Això farà que aprenguin al fet que han d’obeir les ordenis dels progenitors.
Si el nen no obeeix a la primera se li avisarà de les conseqüències (que anirà a la cadira de pensar).
Quan hagi passat el temps se li diu al nen que demani perdó o bé que dugui a terme alguna conducta que arregli la situació
Habitualment es recomana que el nen passi un minut per cada any que té en la cadira de pensar o de la mà del cuidador. - Economia de fitxes: Consisteix a registrar les conductes positives del nen en un calendari. Cada conducta positiva comporta un senyal i quan se sobrepassa un determinat nombre de senyals se li lliura un premi, que pot ser algun dels esmentats a l’apartat anterior. El tipus de premi i el nombre de senyals necessaris per a la seva obtenció han de ser pactats prèviament. Un exemple: Es pega una cartolina en la paret de la cambra o de l’aula del nen amb un calendari. Cada dia que el nen no arremet contra el seu germà, o no interromp en classe, es col·loca un estel en el dia corresponent. Cada setmana s’expliquen els estels assolits. Si s’arriba a 4 estels, es va al cinema. Si són 3 estels, un altre premi menor, etc. Es poden combinar els assoliments del nen a la classe i a casa, per exemple a través de l’agenda escolar.
- Contracte de contingències: Consisteix a utilitzar un reforçador positiu molt important per al nen per incrementar una conducta positiva que gairebé no s’està produint. Per a això cal establir un “contracte” entre el nen i els seus pares o professors, que fins i tot pot ser escrit i signat per ambdues parts on s’especifiqui el que s’aconsegueix per realitzar la conducta requerida. Es pot emprar en nens majors i adolescents, fins i tot amb problemes disocials És molt utilitzat en centres terapèutics especialitzats en adolescents amb trastorns greus del comportament. Per exemple, es dóna permís per a un tatuatge quan es comprova que no existeix consum de tòxics ni noves denúncies per delictes durant un mes.
Els procediments cognitius són programes encaminats a reestructurar els pensaments dels nens i a aconseguir noves conductes facilitadores de la reducció dels problemes de comportament. La psicoteràpia cognitiva ha de ser utilitzada per terapeutes especialitzats.
