Des de fa innombrables segles l’espècie humana ha evolucionat desenvolupant determinades característiques amb la finalitat d’aconseguir la supervivència. Per aquest motiu, els nens ja neixen predisposats a cobrir determinades necessitats: fisiològiques, de protecció davant el perill, de jugar i d’establir vincles afectius entre unes altres. L’establiment dels vincles afectius ja forma part del projecte del nounat. Si el nen aconsegueix establir un vincle fort i segur serà capaç de mantenir relacions saludables en un futur. Si per contra existeix una absència de vincle, o aquest és molt pobre, en fases posteriors (adolescència o adultesa) el nen probablement patirà manques emocionals.
Què és el vincle?
El vincle és el vincle afectiu i emocional més profund i íntim que estableix el nen amb els seus cuidadors més propers. Aquest vincle és el mecanisme innat que té el nen per garantir la seva seguretat i protecció.
En la més primerenca infància el nen aconsegueix cridar l’atenció dels seus cuidadors mitjançant el plor. Més tard, quan el nen adquireix el llenguatge verbal i altres capacitats motores més sofisticades ho fa per altres mitjans i no necessita recórrer amb tanta freqüència al plor.
Algunes de les característiques més importants d’aquest llaç afectiu són les següents:
- És una relació duradora en el temps, sol ser permanent durant tota la vida de la persona. D’altra banda també es tracta d’una relació que sol ser estable i consistent al llarg del temps.
- El vincle produeix seguretat, consol, grat i plaer.
- La pèrdua o amenaça de la figura del vincle provoca en el nen una sensació de profunda i intensa ansietat.
Tipus de vincles
Existeixen tres estils de vincles que es poden establir entre el cuidador i el bebè:
- Vincle segur. Els nens amb un estil de vincle segur són aquells que tenen cuidadors sensibles a les seves necessitats i per això tenen la tranquil·litat que a qualsevol moment poden socórrer-los davant qualsevol adversitat . Els nens amb un vincle segur exploren de forma tranquil·la i activa l’ambient, tant si es troben sols com si està present la figura del vincle. Existeix l’ansietat per separació del cuidador i un alleujament en el retrobament. Es tracta de nens cooperatius i sociables amb els desconeguts quan la mare està present.
- Vincle evitatiu. Els nens amb un vincle evitatiu tendeixen a mostrar desinterès respecte a la presència dels pares. A més també existeix poca o nul·la ansietat davant la separació del cuidador. Aquests nens manifesten inseguretat i poca confiança de ser ajudats pels altres davant una possible amenaça. Per aquest motiu solen preferir mantenir-se allunyats dels altres. Accepten ser reconfortats per estranys encara que també poden ignorar-los. Aquest tipus de vincle sol aparèixer davant mares o cuidadors lents en les respostes a les necessitats dels nens i aquestes respostes solen ser fredes o poc afectuoses.
- Vincle ansiós-ambivalent. Els nens que presenten un vincle ansiós-ambivalent manifesten una forta ansietat davant la separació del cuidador. No obstant això, aquests nens es caracteritzen perquè no aconsegueixen calmar-se quan el cuidador torna. Generalment, la mare no aconsegueix tranquil·litzar al nen ja que es mostra molest per l’abandonament. Els nens amb aquest estil d’inclinació solen mostrar-se extremadament cautelosos davant els desconeguts, fins i tot en presència de la figura del vincle. A més, amb freqüència barrejen conductes de vincle (afectives) amb comportaments d’empipament i resistència a causa de la inconsistència o incoherència de les respostes dels seus cuidadors.
Quina importància té el vincle en el futur del nen?
L’establiment d’un bon vincle afectiu en la més primerenca infància té importants repercussions en la vida futura del nen. Bàsicament, la idea clau del vincle segur és que la dependència condueix a la independència. És a dir, un nen que es mostra molt depenent dels seus cuidadors quan és un bebè i sap que pot comptar amb ells, amb el temps s’anirà convertint en una persona autònoma i independent.
D’altra banda, també és important ser conscients del que pot ocórrer en el cas que s’estableixi un tipus de vincle insegur (evitatiu o ansiós-ambivalent). D’una banda aquests nens poden tornar-se enormement depenents (exasperant-se quan els cuidadors s’allunyen) o indegudament independents (ni tan sols presten atenció als pares). D’altra banda, els nens amb un vincle insegur generalment solen presentar problemes d’ansietat, ràbia o depressió en l’edat adulta. Així mateix són nens que poden desenvolupar problemes d’agressivitat i hostilitat i amb freqüència presenten dificultoses interaccions amb els iguals.
Pels motius exposats, s’arriba a la conclusió que establir un bon vincle afectiu entre el cuidador i el bebè des del principi resulta imprescindible per al bon desenvolupament del nen. D’aquesta manera, és important ser conscients que el llaç afectiu que uneix a pares i fills és més rellevant i necessari del que ens adonem.
