Des de fa aproximadament un parell o tres d’anys ha sorgit una nova tendència entre els joves de l’actualitat i aquesta és lesionar-se a si mateixos. Encara que pugui semblar estrany, o fins a para alguns, absurd s’ha convertit en un dels majors problemes en l’àmbit de la salut mental dels últims anys.
Aquest fenomen fa ressò d’un profund malestar present en molts joves i que ha estat mal canalitzat. Aquesta problemàtica es va començar a detectar als hospitals. Concretament a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, el 47% dels nens ingressats durant l’any 2015 manifestaven conductes autolesivas.
Per què es lesionen a si mateixos?
Un dels aspectes fonamentals del fenomen és entendre perquè ho fan, perquè es fan mal a si mateixos. Aquests joves manifesten el seu malestar emocional a nivell conductual. Amb freqüència, els joves reconeixen que es autoinfligeixen dolor per oblidar el dolor emocional que senten. És a dir, fent-se mal físic aconsegueixen reduir el malestar emocional que pateixen. Així, la qual cosa veiem és que aquests joves busquen una forma errònia de canalitzar el seu dolor, els seus conflictes i els seus problemes.
Un aspecte important que cal tenir en compte és que, majoritàriament, aquests joves no busquen cridar l’atenció dels altres i que tots els de el seu al voltant estiguin pendents d’ell o ella sinó que són joves que manquen d’estratègies de resolució de problemes i aquest és l’única manera que han trobat per minimitzar-los.
Quin tipus d’autolesions són les més freqüents?
Les autolesions que es fan els joves així mateixos amb major freqüència són: esgarrapar-se, cremar-se i tallar-se. Els llocs del cos on realitzen aquests danys habitualment són els braços, les cames i el ventre. Sovint busquen ocultar-ho i que passada desapercebuda, per això escullen aquestes parts del cos.
Els danys que es realitzen són de forma voluntària i intencionada.
Què poden fer els pares sobre aquest tema?
En primer lloc, resulta necessari ressaltar que davant una conducta autolesiva es recomana acudir a algun especialista (psicòleg o psiquiatre) perquè realitzi una anàlisi exhaustiva del cas i pugui aportar les pautes individualitzades corresponents. Una vegada fet això, és important que els pares no renyin als seus fills per aquest tipus de conductes. L’objectiu és parlar amb ells i descobrir la font de la seva preocupació i el seu malestar. Pot ser que el noi o noia no vulgui parlar d’això o que no sàpiga com fer-ho. Per aquest motiu és important no obligar-los a parlar ni forçar la situació. Ells han de saber que poden comptar amb els seus pares quan ho necessitin.
Enfortir el vincle pare o mare-fills també resultarà beneficiós tant per solucionar el problema com per restablir l’equilibri familiar.
Malgrat això, la millor forma de solucionar és prevenir. Per contra, una vegada un ja es troba en aquesta situació el que és imprescindible per solucionar el problema és buscar el veritable origen, el problema de fons.
Diferències amb les conductes suïcides
La similitud que tenen tots dos tipus de conductes és que busquen la fi del dolor, acabar amb el malestar emocional de la persona. No obstant això, mentre que les persones amb idees suïcides el que busquen és acabar amb la seva vida, i així poder acabar amb el dolor, les persones que s’autolesionen desitgen viure, però volen apartar el malestar durant una estona i el dolor físic els permet fer-ho.
La conversió en un fenomen social
Un dels aspectes que més caracteritza aquesta conducta és la seva difusió a nivell social, és a dir, que és una idea que es transmet entre els joves ja sigui cara a cara explicant-ho o mitjançant les xarxes socials (fotos, etc.). El que ocorre amb les xarxes socials, per exemple, és que permeten una major difusió d’aquest tipus de comportaments ja que si escrius en Instagram el terme autolesió, apareixen quantitat de fotos de ferides sagnants amb comentaris inclosos.
