La pèrdua d’un ésser estimat, encara que no és sempre una cosa inesperada sí que resulta ser, en la majoria dels casos, una cosa dolorosa. La paraula dol significa l’afrontament que una persona ha de fer davant la pèrdua d’un ésser estimat. D’aquesta manera, la pèrdua d’un familiar o amic ens descol·loca perquè és una situació que requereix una adaptació a les noves circumstàncies i passar per un procés emocional molt dur.
En el cas que el dol sigui per la mort d’un fill, aquest fet canvia els paràmetres de la situació. Habitualment, les persones viuen centrades en el seu dia a dia, en les seves rutines, deixant en l’oblit que tot ésser viu neix i mor. En el passat la mort es concebia com a part de la vida. Així, no s’etiquetava com un succés traumàtic o de difícil gestió emocional. Els pares tenien diversos fills i si algun moria per algun motiu ho assumien amb major facilitat que en l’actualitat.
Avui dia nostra pròpia mort ens sembla inconcebible, imagineu-vos la d’un fill… és simplement alguna cosa contra natura, alguna cosa que no ens sembla ni just ni creïble i que no entra dins de les nostres expectatives, de lo esperable.
En la nostra llengua existeixen paraules com a vidu o vídua, per designar a qui ha perdut una parella, o unes altres com a orfe o òrfena utilitzades per designar a algú que ha perdut als seus pares. No obstant això, no existeix cap paraula per designar o referir-se a qui ha perdut a un fill.
Algunes particularitats del dol per la mort d’un fill recauen que les persones es denominen pares o mares per la presència d’un o més fills. L’etiqueta de ser pare o mare passa ràpidament a ser un aspecte de la nostra identitat, alguna cosa que som, amb el que ens identifiquem. Així mateix, sovint existeixen sentiments de culpa. Els pares i mares solen preguntar-se si haurien pogut fer una mica de manera diferent, si els podrien haver salvat o simplement desitjarien canviar-los el lloc i ser ells els que morissin. Davant la mort d’un fill sempre existeix la sensació d’haver fallat al fill, d’haver-ho desemparat.
Aquest tipus de dols solen durar més en el temps. Es creu que és així a causa del gran impacte emocional que aquest tipus de mort provoca en els individus ja que no es tracta únicament de la pèrdua d’un ser estimat sinó també una pèrdua d’identitat.
Un aspecte que cal tenir en compte és que s’afirma que superar la mort d’un fill és gairebé impossible. L’amor incondicional cap a ell no desapareix mai, l’amor mai mor.
Amb l’objectiu d’acceptar la mort del fill, en primer lloc es recomana expressar tot el que se sent, intentar treure totes les emocions de ràbia, enuig, tristesa. De qualsevol forma però treure-les, alliberar-nos d’aquestes emocions i no reprimir-les. Això sobretot és molt important al començament del dol. Un segon aspecte que resulta molt rellevant en el duel és la possessió d’una xarxa social de suport al voltant de la persona afectada. Disposar de familiars i amics que estiguin pendents, que permetin l’alleujament emocional, que permetin el compartir els sentiments i que ajudin a gestionar les diferents necessitats provoquen que el duel no es quedi enquistat sinó que la persona vagi passant per les diferents fases.
Una vegada s’ha acceptat la mort del fill i filla i les emocions i sentiments han estat alliberats es recomana recolzar-se molt en la parella i seguir amb la rutina, incorporant ocupacions diàries que no deixin temps per pensar i esfondrar-se de nou. Així, si els pares s’entretenen amb diferents tasques tindran el mínim temps per pensar en la tragèdia.